Maria Cabrera, Eduard Carmona i Teresa Colom

MARIA CABRERA

Maria Cabrera diu en un poema “jo que només volia les dents del mar rosegant-me el neguit”, i en un altre, més de conversa íntima, “demà tu fet de branques i el meu cor fet de dents”, i ella que ja les té totes les dents, les de tothom, les de la vocació i les de l'ofici i les altres, les que ja hi són, les de la terra esquitxada de pluja i de l'aroma d'herba que puja, les dels boscos d'alzines i les dels passeigs que afanalen les postes de sol vora el mar, les dents d'una nostàlgia com de fàbriques abandonades de filatures, engrafitades en català alguerès ella que se n'ha fet especialista en alguna obaga de les Guilleries, les dents que surten amb una gana de segles de les paraules dels llibres, les llibertats de les genives de les flors que creixen en un petit jardí de casa calma en una tarda dominical, i que a més a més és de Girona (i que sap que Girona ara i sempre deu fer “olor de pedra emperesida”, que diu), és poeta, com algú a dit, a galop, i poeta precoç, que guanya el premi Amadeu Oller amb vint anys, amb un llibre que tomba d'esquena que es diu Jonàs, i és poeta del tirar pel recte, del despullar-se sencera si fes falta davant de cada engruna de pronom feble, de donar-se entre altres com a aliment a la música i a les mans sàvies de grups musicals com Manel, Las Migas o Miss Carrousel, que han musicat poemes seus, i és poeta d'aquest aquí i ara que sempre ens marxa més ràpid del que voldríem, dels xiscles de les coses que ens miren pel retrovisor, i les altres que ens estiren amb una corda als peus.... i, a més a més, és la mateixa Maria Cabrera que fa poemes des del ventre com una “espessor de lletres confegida en forma de bèstia”, que diu, que sap que la poesia és un dir que surt quan no el demanen i quan sí que només parla a palades de “sorolls quiets", que diu, i que transita carreteres llargues en una elasticitat geogràfica de cordes de violí, tot un seguit de boscos i conreus en estat de lactància i d'infància innocent, com a punt de vibrar. Poeta del fet consumat que anomenem tu i jo, que diu “demà farem conversa beguts de cinc a set, demà serem persones”.

Maria Cabrera, em sembla a mi, és la poeta de la fragilitat enfortida i la fortor fràgil, que ataca de cara la realitat segons temperatures i emocions al tacte. I ha publicat més llibres: darrerament un que es diu La matinada clara, que és tot un full de ruta per a unes paraules tenyides de la humitat nocturna i la vena noctàmbula, d'emocions que mosseguen la son i l'obren en carn viva i a poc a poc, o que com diu ella ha fabricat en nits d'insomni sota una influència múltiple i potser aproximada que va de Lou Reed a Pompeu Fabra el filòleg i de Nick Cave a Ausiàs March. La nit que ens porta entre músiques, Come sail your ships around me /And burn your bridges down / We make a little history, baby / Every time you come around, les paraules antigues, València al segle XV, les paraules precises en bocins de memòria, de diccionari vell, i els vidres entelats per on entra la llum. La llum que no sabíem. Però no en direm res, no pas ara, deixem que sigui ella qui us els lliuri, els seus poemes.

EDUARD CARMONA

Eduard Carmona diu en un poema que ell és “la primera imatge clara del somni en despertar” “i les abelles de l’estiu”, que com tots sabem, és l'època que busquen domiciliació bancària, arrelar el rusc. Però de la fermentació de l'aposta d'un sí tan fondo i tan afirmatiu, com de Proclamació de la República, se'n desferma i perquè sí una cercavila d'efectes col·laterals, ja que com diu: “Del passat sorgeix el pes” per fer els seus “actes de sorra”, o com encara també diu “la pell viva amarada de suor sota una llengua freda de soviet”, afegim, fins a fer el rebull, que acaba desguassant entre baladres i tamarits, en el rural canibalisme de tota la vida, de l'art de la vida a totes, i de tot per la vida.

De totes maneres, el Delta de l'Ebre, d'on és ell, confirma, conforma, confina i afina el dibuix d'un imponent mandala tibetà, d'influència a mig i a llarg termini, entre camins, encanyissades, arrossars, platges de pedres tímides, un equilibri de teulades amb parabòlica i carrers a mig obrir i ordenat segons el feng shui més estricte, només pervertit per la presa de pèl de la Crisi Mundial del Deute Sobirà, omnipresent, i per les mosquites boges de sang.

A mi el poema que més m'agrada és un que va de sexe sanguinari i enginyeria domèstica, tots ho sabeu que els grans problemes de la humanitat es juguen en els petits detalls, que em fa molta enveja que l'hagi escrit ell, tot i que això no li penso dir mai. No podem obviar que l'etiqueta “Poeta de les estructures ocultes del pa de cada dia” cada dia li pesa més, sobretot quan les intel·ligentíssimes persones, savis i profans, insidiosament el comparen amb la desconstrucció culinària de Ferran Adrià, però entre tots hem d'aturar-lo, que no s'escapi al misticisme, sinó que furgui en el seu jo genuí i amb una bona agulla de cap, ja que al final la poesia és una activitat autoeròtica que no té res a veure, per exemple, amb la decència o amb les corbes de nivell o amb el mostreig probabilístic dels nombres aleatoris.

Una altra cosa que va fer l'Eduard Carmona és inventar el concepte de bouesia, i per extensió de boueta, bouetessa, bouetastre, bouema, bouètica, bouetitzar, etcètera. I la Boesia ha anat creixent com un monstre devorador d'immobilitats amb denominacions d'origen poc conegudes, paràlisis de l'emoció i hàbits encara més mal adquirits, de crisis d'estopenquisme, de sons letàrgics, amb una insistència quirúrgica, amb una explosió de colors variats i contundents, amb festivals i exposicions i trobades i rebombori arreu del territori sud-català, de La Cava a Vandellós i de Tarragona a Riudoms, i etcètera i etcètera, que ens ha demostrat que la terra és de qui la treballa i la sinapsi semàntica de qui té la virtut d'empènyer-la escales amunt encara que sigui amb els braços.

Per això, per desmarcar-se de la seva pròpia rutina d'irradiació gurú, l'aurèola que magnifica el desordre de la consciència, i tenir l'excusa d'anar de casa en casa a sopar, que és al que aspirem en definitiva els poetes, sobretot els quatre que hi anem de veritat i a totes, va formar el grup Recitals a Domicili, un quintet de poesia en viu (l'Eduard que rapsodieja i quatre músics que fan jazz), oferint poesia a canvi d'un bon sopar a les cases particulars.

Fins ara ha publicat un sol llibre amb un gran defecte d'impremta, El llibre dels Terrors, dels terrors que es van equivocar d'error, i de la T muda i invisible, que tonifica l'et i l'ut. Perquè equivocar-se, en aquest plàstic enllustrat que en diem món, fa bonic, i és a més profunditat indispensable. He sentit gent que cantava: “és el nostre Jacques Preveeeeert!!!!”, per carrers allambordats i molt nocturns. No en direm res, deixarem que sigui ell qui us els lliuri, els seus poemes.

TERESA COLOM

Teresa Colom diu en un poema, que és com dir que “viu” en un poema que “no és la racionalitat qui domestica la bogeria”, una bogeria “olor de menjar per a difunts, de rutina” i ella, que també viu amarrada en petxines, troba “absurda la por de la clausura i de les flames”. Per mi, obre les seves portes, i se n'adona que tots portem portes iguals a dins els ossos, i ens entrega els actes d'habitar aquestes fugides intermitents més necessàries, que fa que se'ns assembli el temps de tots i cadascun dels nostres éssers germans i consemblants, obre miralls, oasis, pactes entre l'aquí i ara i el jo sóc, i hi som de un en un fins al final, i tot això que són moviments personals però també viatges com gairebé anònims que se'ns escapen a l'interior de cada cèl·lula, amb els seus somnis, les seves inquietuds, els seus dubtes i meandres, i els seus instants de llum, uns dies com la picada d'un insecte, altres com un vent suau que agita els arbres.

En casos importants de poesia, escapem com en ales d'ocell de tots els cloroforms que ens encadenen a les rutines diàries sense significat, a la insubstància, i en moltes evasions d'aquestes que són autèntiques invasions del nostre jo definitiu hi ha paraules que es desperten a dins dels nostres muscles com si haguessin viscut el son de Blancaneus, i és en voler despertar-se elles que nosaltres som, som perquè ens toca ser-les, perquè ens arriben des de dintre. I per mi Teresa Colom fa una poesia que escriu a dins la sang amb la mateixa senzillesa que sobre un paper en blanc. Sense finals feliços sovint, la sang circula sempre. Claredat íntima. També fragilitat. Dolor escrit amb totes les seves lletres. Un aire d'esperança en les petites coses. O en les molt grans. Un vitalisme intel·ligent, profund i imprevisible.

Ella que ha dit, que és com dir “ella que sap”, que: “tots som vidre”, i també, “tot és cabdell cruixent d’arrels satisfetes”, d'arrels que s'arrosseguen per una lentitud intensa com de corda fluixa pels funambulismes de les corcadures, i que de sobte, entre accidents de causes i d'efectes, infla el cos damunt les seves ombres, obre portes i finestres, i equipa amb infinits mirades i nostàlgies, i s'obre a les llibertats de sempre de ser qui som, i de llençar-nos a través del “som” a les llibertats llunyanes: “i després en els arbres, l'escuma d'un mar”.

Teresa Colom, que va néixer a la Seu d'Urgell, ha escrit 5 llibres de poemes, els 3 primers en una mena d'exili a les muntanyes: Com mesos de juny, La temperatura d'uns llavis i Elegies del final conegut; els dos següents ja vivint a Barcelona: On tot és vidre i La meva mare preguntava per la mort. Ha escenificat també els seus poemes. També ha escrit contes, assaigs i fins i tot el llibret per a una òpera. Jo crec que la Teresa Colom escriu com una forma d'existir. I que allò que escriu ens existeix de moltes maneres, a vegades en fuga, a vegades en pausa, sempre a punt de trencar-se'ns, en un perill d'absència de nosaltres mateixos, que a vegades ens gela. Hi ha paraules que miren a paraules que dormen i altres paraules que de sobte desperten i es diuen en veu alta. Però no en direm res, deixarem que sigui ella qui us els lliuri, els seus poemes.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Francesc Gelonch.

Presentacions per al Festival de Poesia del Prat de Llobregat 2012