Lluís Calvo, Jaume Pons Alorda i Mireia Calafell
LLUÍS CALVO
Lluís Calvo té una vintena de llibres de poesia publicats, quatre novel·les, i un bededéu important d’articles de crítica, apareguts en un ventall amplíssim de mitjans (a més a més de dos llibres d’assaig). Podem dir que és el sènior de la poesia jove d’avui. La seva és una poesia de risc, que neix d’un inconformisme natural. Natura i naturalitat, de fet, són aspectes que sempre s’han destacat en l’obra de Lluís Calvo. Hi afegiria que es tracta sobretot de la naturalitat del que no és evident, o si voleu una “epistemologia botànica”, en el sentit precís que li dóna en uns versos del llibre La tirania del discurs, del 2003:
“Tothom té una ombra que és lletja i va descalça,
una ombra on hi creixen les males herbes”
[“Crònica de successos”]
I també podem dir que és una naturalitat agent, verb. Una naturalitat de la possessió de la despossessió, que imprimeix un gir a les categories típicament usufructuades i reglamentàries segons les quals la ironia seria saber per què posseïm el que ens desposseeix, quan en canvi Calvo fa d’aquest desposseïment un mecanisme de repossessió del que ens sobreviu. Esclar que això —dit aquí amb aquest pic de calda i oloreta a estiu que fa— és tirant a abstracte. Un símptoma més —si us ve de gust imaginar-ho així— del que es perd en atacar la sopa volent posar-hi cullerada. Però el que fa Calvo és, en la meva modesta opinió, fer camí a través de totes les parets que gosin, que s’engresquin, a barrar el pas, davant l’imperatiu ètic no negociable del trajecte com a fi, i de no acceptar la contemplació de la sopa com a monument, per dir-ho d’alguna manera.
Doncs com avisa en un poema publicat el 2009 al llibre Àgora:
“No hi ha cel: el deliri, amb versallesques ínfules
evoca un palau kitsch. Escultures, miralls,
daurats i balustrades imiten la grandesa
d'un somni altisonant. Tot és, però, fal·laç:
el Burger King, la bossa i les crispetes
et fan saber que ets a l'extraradi
del mite que revius en la buidor.”
[“Col·lisions”]
L’important però no serà mai el derrotisme sinó l’esquerda, la capacitat de pas. Gana i ganes, i camí que es fa, fora pistes si cal, però d’esquí de fons, en benefici d’una geografia muntanyenca no declarada, d’un món que —en molts sentits— serà nou i serà seu al preu que calgui (no “aquest” món: impersonal, apestat de clixés, víctima dels seus models esvencillats —altisonants i buits— que si de cas lliguen ho fan per un costat que encara s’ha de trobar; si és que es pot trobar, jo almenys no ho crec), sinó un altre: profund, pronominal i encara fresc com la rosada, experimental, corporal, com el que al final tots vivim, el de la vida que hi arrisquem, en proporció als nusos que acumulem en forma de ruïnes, les alegries que ens salven, les excitacions que ens eleven, i tot allò que ens dóna arguments i alè per discutir qui i què som a qui sigui, i en especial —si ens podem dramàtics— a la memòria traumàtica del cerebel, és a dir, al mirall que ja no ens mira ni si li demanem, perquè abans l’hem de construir —i si cal amb sang— amb alguna cosa, pregunta que respiri, matèria reflectant. Aquesta poesia obre camí perquè el fa, perquè no amaga res del que hi ha, perquè hi és en el que diu, i perquè s’atreveix amb tot, per més que no li interessa —com a actitud ni meta, que és la de tants— la palla de les coses ja trepitjades, que seria com piar el raïm ja vençut i sense suc. Doncs Calvo no, ell fa vi, peti qui peti.
JAUME PONS ALORDA
Jaume Pons Alorda, els seus 12 llibres de poesia i les seves traduccions poètiques (a més de la novel·la Faula, publicada fa dos anys), són un fenomen en el sentit més profund de la paraula. En l’ancestral de la paraula “fenomen”, que en sànscrit significa “allò que brilla, fulgura, s’encén”. Pons Alorda és l’incendi de la paraula, fet d’un foc incansable, com el de les flames olímpiques, efervescent d’una energia no ja alcalina sinó enforcada al primum mobile de la matèria.
Perquè (buscant l’ab novo) com ho subratlla en un poema publicat el 2008 al llibre Els estris de la llum:
“Jo sóc l’aprenent del silenci,
tot m’incita a enamorar-me
de tot.”
Des dels seus començaments piròmans a la Mallorca natal o a les vetllades de l’Horiginal de Barcelona de fa uns anys a, posem per cas, el llibre multimèdia Unlimited sobrassada, Pons Alorda ha evolucionat a un ritme vertiginós, a una velocitat de creuer d’home-bala, però el que cal subratllar és que no ho ha fet mai pels núvols sinó per la terra. La seva no és només una poesia del foc de la paraula, sinó també de la terrestralitat de les coses, el del mapa possible entre la sensibilitat omnímoda. Perquè no hi ha res més terrestre que l’excés, l’abundància del món. I qui diu terrestralitat diu sovint també carnalitat. Perquè és en aquesta matèria, la carn (vet aquí la “sobrassada” o les metàfores que vulgueu), que es juga la poesia. El de la carn que ens fa i el del cos encarnat dels ordres de l’emergència, que transformen l’apetit en vehicle explorador d’experiències i coneixement, i de transformació (si pot ser, “màgica”).
Com demostren per si sols uns versos del poema “L'arbre de les estacions” (que em sembla que ja té uns quants anys):
“Enterreu-me cap-per-avall com una ceba
perquè tota la terra pugui xuclar les arrels negres
del meu cervell enamorat.”
O encara en uns altres versos del mateix poema:
“El meu sexe és ara massa petit per als teus llavis
però el temps segueix essent una farsa.”
És en aquesta escalada de foc, terra, carn, exploració i sabiduria —que revelen les inconsistències tramposes i les incongruències del temps— que la poesia de Jaume Pons Alorda —el rampell passat a net i el fet passat a rampell— es fa totalment nova i de sempre. La seva vitalitat desmesurada imposa una economia vital: no perdre el temps. D’aquí neix i hi reneix aquesta agricultura de l’apoteosi, irradiació de fertilitat, celebració dels sentits (que, omniabarcant la teca i la troca de la procreació de les abundàncies d’això que en diem “món”, inspiren velocitat i temperatura: és a dir, germinació; i molt profundament també, concentració), fent-nos entendre de veritat i ja per sempre, de què va, el sentit radical de la millor definició que s’ha fet mai sobre la poesia, que la va fer Marilyn Monroe: “Llegeixo poesia per estalviar temps” (“I read poetry to save time.”).
MIREIA CALAFELL
Mireia Calafell, com a poeta, ha publicat dos llibres: Poètiques del cos (2006) i Costures (2010), amb els que ha guanyat diferents premis, i ha recorregut —amb plantejaments de recital freqüentment combinats amb audiovisuals, música electrònica, cruïlles multidisciplinàries— els escenaris d’una punta a l’altra del món. Igualment, porta a terme una intensa activitat des de l’associació cultural ArtsMoved, i forma part del grup de recerca Cos i Textualitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (té al seu nom, per exemple, una llarga llista d’articles especialitzats en art i gènere). La seva és una poètica, gairebé podríem dir, del miracle. Dels moments que se’ns tornen miracle a força de ser una altra cosa del que semblen, i és a través d’arrelar en aquesta necessitat fonamental de recuperar-los sense cap derrota, concessió ni vernís, que és transtornadorament màgica. Com un leit motiv, una repetició, de cara a aquest capgirament sovint li apareix el cos com a conjur:
“Volgudament absorts, discretament perduts,
recollirem el cos, desitjarem el buit.”
[Del poema “L’horitzó”]
Es tracta —diria jo— del cos com a hemisferi d’experiències que ens humanitzen, perquè sovint el cos de Calafell és cartogràfic, una reterritorialització, a més a més d’una invasió del temps marcat, que fan de la seva poesia una revolta —força vegades amb un estripament important— contra la fortor euclidiana que ens envolta i abassega: les rutines, els automatismes, les fragilitats. És per això que en els seus poemes desfilen tants actes convertits en entreactes d’una història inesperada, moments que inverteixen el seu no significat per un significat sorpresa, per una descàrrega d’electricitat biogràfica, els gestos diaris, les ironies difícils d’escanejar, tantes vegades el desig de pèl a pèl, sense cotilles, que ens parla gairebé des d’un món pur, en que les coses més complicades se’ns han tornat senzilles i properes. Com simplement deixa caure al seu poema “Talls”:
“Tant és.
Només importa la consciència del moment,
saber que un dia acabaran
les cues, l’autobús, els nens i els esmorzars.”
És —no cal dir-ho— una poesia de l’exploració de la consciència, però també —i estic temptat de dir “sobretot”—de la necessitat orgànica de caure i d’arrencar el vol cap a un fora d’aquí on la consciència és ja una altra cosa. Perquè el que determina fortament aquesta cosa és el règim de l’abraçada:
“Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
–et demanava.”
[Del poema “Interpreta’m”]
Però per més que ho arribi a expressar com una queixa, és la poesia de Mireia Calafell la que ens abraça. Té una de les tècniques més depurades que mai s’han vist, per fer-ho sap les tecles secretes de la melodia —i d’aquí que el desplegament de miracle es converteixi ja senzillament en un miracle— i el conjur —potser encara més difícil— de l’esfereïdora energia de la sinceritat.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Francesc Gelonch.
Presentacions per al Festival de Poesia del Prat de Llobregat 2014